Espai Gràfic i la Revista d'Igualada

Exposició Premis Ciutat d'Igualada de Disseny Gaspar Camps 2016

En una postada alta i força llarga, uns lloms de molts colors arrenglerats i ordenats: número 1, 2, 3, 4, 5, 6... Són els cinquanta-sis exemplars de la Revista d’Igualada que s’han anat publicant des de l’abril de 1999.
A dins, imatges i lletres en negre i totes les tonalitats del gris.
En aquesta instal·lació, les Revistes han sortit de la postada: s’obren, s’envolen i ens mostren que, a més de paraules, són objectes de disseny. Són voluntat estètica per fer-se atractives als ulls del lector.
Les cobertes, les indianes de les contracobertes, les fotografies de les pàgines separadores omplen l’espai i ens fan adonar d’aquesta altra dimensió de la Revista que Espai Gràfic ha cuidat des del primer moment.

La Revista d’Igualada va ser un projecte col·lectiu, generacional, que va arrencar la primavera de 1999 i que s’ha mantingut amb tota regularitat fins a avui. Des de bon començament, els fundadors vam tenir la idea de fer-ne una publicació cultural volgudament eclèctica —amb l’alternança d’articles de divulgació i de caràcter més erudit— i que parlés de temes molt diversos, amb preferència pels que tenien una vinculació amb la comarca de l’Anoia o que estaven escrits per autors anoiencs. I teníem una altra idea clara: volíem que fos una revista ben dissenyada i ben editada, que fes goig de llegir i de conservar.
En aquest sentit, haver-nos trobat i haver-nos entès amb Espai Gràfic va ser un element crucial del projecte. La coberta, el teixit d’indianes, els separadors de les seccions, la maqueta, el llibre d’estil... formen part avui, de manera inseparable, de la concepció mateixa de la publicació. Això ens ha proporcionat diversos guardons de disseny i, encara avui, tants anys després, constatem amb alegria la satisfacció amb què nous lectors i col·laboradors celebren l’efecte que els causa aquest objecte cultural que reben a les mans i a la mirada.
Antoni Dalmau i Ribalta

Un dissenyador tria, pren partit i selecciona a través d’un aprenentatge quasi científic. L’ofici suposa composar, enregistrar i analitzar textos, control del color, gruix, inclinació, traç, interliniat, espaiat, legitibilitat i tantes variacions i oportunitats de comunicar-les. Processar tantes variables no és possible sense l’espai físic on condensar les idees en disseny i per això la ubicació del treball és tan important, perquè l’entorn afegeix rostre, caràcter i una expressivitat especial a la feina que d’allà surt. Espai Gràfic és un estudi amb rostre que des del Rec ha estat un disparador visual per a la ciutat. La simple vocació de fer coses simples i ben fetes ens ha proporcionat un relat per socialitzar idees i ens ha connectat amb la part més vital d’aquest ofici.
Ramon Enrich

Veure exposició